El biogàs com a pilar de la transició energètica
Europa es troba en una cursa decidida cap a la neutralitat climàtica per a l’any 2050. En aquest escenari, els biogasos (biogàs i biometà) han emergit no només com una alternativa energètica, sinó com una solució multidimensional a reptes sistèmics: la gestió de residus orgànics, la descarbonització del transport pesant i la indústria, i l’enfortiment de l’economia circular.
A Espanya, el Full de Ruta del Biogàs estableix un objectiu mínim de producció de 10,41 TWh anuals per al 2030, cosa que suposa multiplicar gairebé per quatre la producció del 2020. Per la seva banda, comunitats autònomes amb un fort sector primari, com Catalunya, han llançat les seves pròpies estratègies, com és el cas de l’Estratègia Catalana del Biogàs 2024-2030, amb la finalitat de gestionar 8,5 milions de tones de materials orgànics.
Tanmateix, el desenvolupament d’aquesta infraestructura s’enfronta a un obstacle que sovint transcendeix allò tècnic i financer: l’acceptació social. Per a un promotor o inversor, obtenir les autoritzacions administratives, ambientals i urbanístiques és només una part de l’equació; l’altra, igualment crítica, és aconseguir que el projecte sigui ben rebut a escala local i regional.
El marc jurídic: entre l’obligació climàtica i el control local
L’impuls al biogàs no és una elecció arbitrària, sinó una resposta a un dens entramat normatiu:
- Nivell europeu: les directives RED II i RED III fixen objectius vinculants d’energies renovables i criteris estrictes de sostenibilitat i reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). A més, el Pla REPowerEU té com a objectiu aconseguir la producció de 35.000 milions de metres cúbics de biometà per al 2030.
- Nivell estatal: la Llei 7/2021 de Canvi Climàtic i Transició Energètica i el Pla Nacional Integrat d’Energia i Clima (PNIEC) consoliden el biogàs i el biometà com una eina estratègica.
- Nivell autonòmic: diverses comunitats autònomes estan impulsant, a nivell normatiu, el desenvolupament de projectes de biogàs. És el cas de Catalunya, que a través de la Llei 16/2017, la Prospectiva Energètica per a l’horitzó 2050 i l’Estratègia de la bioeconomia 2030, pretén dotar d’un marc normatiu estable que contribueixi a l’expansió del biogàs com a font de generació energètica renovable.
Des d’una perspectiva jurídica, la complexitat rau en el fet que aquests projectes estan sotmesos a normatives de diversa índole: sanitat animal, industrial, urbanística, emissions, sorolls i olors. Aquesta dispersió regulatòria sovint alimenta la incertesa ciutadana i complica la tramitació de permisos.
El fenomen NIMBY i la percepció del risc
Malgrat el suport generalitzat a les energies netes, és comú que sorgeixi resistència local quan es proposa una planta de biogàs específica. Aquest fenomen, conegut com a NIMBY (Not In My Backyard), es complementa de vegades amb el NIMTO (Not In My Term Of Office), referit a responsables polítics que eviten decisions considerades impopulars durant el seu mandat.
De fet, l’Estratègia Catalana del Biogàs identifica explícitament el «rebuig social contra les plantes de tractament de residus» com una barrera transversal. Aquesta oposició sol néixer de la confusió: molts ciutadans perceben les plantes de biogàs com a incineradores o abocadors, desconeixent que són instal·lacions de procés biològic natural que redueixen l’impacte ambiental respecte a la gestió tradicional de residus.
Desmitificant les preocupacions veïnals
Precisament amb l’objectiu d’abordar l’acceptació social des del rigor tècnic i legal, l’Associació Europea de Biogàs (EBA) va publicar el 2025 l’informe Més enllà de la planta: alineant els projectes de biogàs amb les necessitats de la comunitat. En aquest informe s’analitzen les preocupacions més comunes i les solucions que la tecnologia actual ofereix:
1. Gestió d’olors
És, sovint, el temor principal. Tanmateix, la digestió anaeròbia és un procés biològic que passa en tancs segellats (digestors) en absència d’oxigen, cosa que evita que els gasos olorosos s’alliberin a l’atmosfera, a diferència de la descomposició a l’aire lliure del fem o els purins. A més, les plantes modernes utilitzen biofiltres i sistemes d’aspiració a les zones de recepció per minimitzar qualsevol impacte.
2. Trànsit rodat i soroll
Un projecte de biometà de mida mitjana (44 GWh/any) genera aproximadament 10 moviments de camions al dia. L’EBA conclou que això és comparable al trànsit d’un supermercat local. Legalment, els plans de mobilitat i els estudis d’impacte acústic són requisits previs que garanteixen que el trànsit es programi fora de les hores de descans i que els motors de cogeneració estiguin insonoritzats.
3. Impacte paisatgístic
La integració visual és clau. La normativa urbanística sol exigir reculades i pantalles vegetals. L’ús de colors neutres en els digestors o el soterrament parcial de tancs són mesures que els promotors adopten per harmonitzar la planta amb l’entorn rural.
4. Seguretat i salut
El biogàs és una tecnologia madura amb estrictes protocols de seguretat industrial. La legislació exigeix sistemes de detecció de gas, ventilació forçada i formació exhaustiva del personal, cosa que redueix els riscos operatius a nivells insignificants per a la comunitat del voltant.
El biogàs com a motor de desenvolupament rural i economia circular
Per canviar la percepció de «planta de residus» a «instal·lació de processament de recursos», és vital comunicar els beneficis locals tangibles:
- Repte demogràfic: la deslocalització de la producció de biogàs fixa població a les zones rurals mitjançant la creació de llocs de treball verds directes i indirectes. S’estima que cada GWh de biogàs generat crea 0,32 llocs de treball directes i 0,77 indirectes.
- Digerit com a fertilitzant: el subproducte del procés, el digerit, és un fertilitzant orgànic d’alta qualitat que substitueix els fertilitzants minerals sintètics, reduint la contaminació per nitrats dels aqüífers i millorant la salut del sòl.
- Comunitats energètiques: el biogàs permet crear xarxes de calor local i comunitats energètiques, on els veïns poden beneficiar-se d’energia renovable a menor cost.
Estratègies per a promotors: la participació des del «dia 1»
L’experiència europea demostra que l’acceptació social no és un obstacle insuperable, sinó una oportunitat per millorar el disseny del projecte. L’informe de l’EBA i les estratègies nacionals coincideixen en diversos principis d’actuació:
1. Comunicació primerenca i transparent: la participació ha de començar en la fase de planificació, no quan les màquines ja són al terreny. Això evita que fonts poc fiables difonguin informació errònia.
2. Identificació de socis locals: involucrar les associacions d’agricultors, ramaders i entitats municipals des de l’inici.
3. Diàleg bidireccional: no es tracta només d’informar, sinó d’escoltar les preocupacions i adaptar el projecte (p. ex., canviant una ruta de trànsit o reforçant una pantalla vegetal).
4. Certificacions de sostenibilitat: l’ús de segells de sostenibilitat ambiental i garanties d’origen (GdO) reforça la confiança del públic en el valor afegit del projecte enfront dels combustibles fòssils.
El paper crític de l’assessorament jurídic
Per la seva banda, l’adequació dels projectes de biogàs a la normativa aplicable és un factor decisiu per incrementar la seva acceptació social. En aquest sentit, el compliment escrupolós dels requisits i procediments legals urbanístics i ambientals, entre d’altres, és clau per assegurar que tant les administracions públiques com la ciutadania donin suport al projecte.
Precisament, i amb l’objectiu d’evitar l’alentiment i la judicialització de projectes, és imprescindible comptar amb un assessorament jurídic previ que determini els passos a seguir en cadascuna de les fases de tramitació, construcció i explotació de la planta de biogàs.
Conclusió
El biogàs és una peça indispensable per aconseguir la descarbonització a Espanya. Aconseguir el seu desplegament requereix un delicat equilibri entre el compliment d’una normativa tècnica exigent i una gestió humana i social empàtica. De fet, quan les comunitats comprenen que aquestes plantes no són una amenaça, sinó un motor d’economia circular que protegeix el seu entorn i crea riquesa local, la resistència es transforma en col·laboració. És per això que situar els ciutadans al centre dels projectes no és només una bona pràctica ètica, sinó que és, avui més que mai, un requisit per a l’èxit durador.