Arrendament de terrenys per a projectes renovables

Asesoramiento legal en producción de energías renovables

L’arrendament de terrenys és un element crucial en els projectes de generació renovable perquè garanteix la disponibilitat a llarg termini de l’espai necessari per a la instal·lació i operació d’infraestructures com ara aerogeneradors o panells solars. Un contracte ben estructurat proporciona seguretat jurídica tant al desenvolupador com al propietari, estableix condicions clares sobre l’ús, les compensacions econòmiques i les responsabilitats, i redueix riscos vinculats a disputes d’ús del sòl.

En aquest article s’analitzen els aspectes clau per assegurar, mitjançant un contracte d’arrendament, els drets d’ús sobre un terreny amb l’objectiu de promoure, construir i explotar una planta de generació d’energia renovable.

Règim jurídic aplicable

Els contractes d’arrendament vinculats a projectes d’energia renovable queden subjectes al que pactin les parts i, subsidiàriament, al que disposa el Codi Civil i la normativa autonòmica aplicable.

Aspectes contractuals

Tenint en compte l’anterior, és molt important establir al contracte d’arrendament pactes clars que, a més, prevegin el màxim de situacions possibles, evitant escenaris incerts al llarg de la seva vigència.

Alguns aspectes a tenir en compte són:

Segmentació del contracte en almenys tres fases: (i) desenvolupament; (ii) construcció i explotació; (iii) desmantellament.

La primera fase comprèn la realització dels estudis del sòl i l’obtenció dels permisos i llicències pertinents. Durant aquest període es pacta un import de renda mínim o de carència, a tall de reserva, perquè el promotor pugui fer els estudis pertinents però sense disposar encara de la possessió de l’immoble, de manera que el propietari pot continuar exercint l’activitat que duia a terme abans de la signatura del contracte.

La segona fase comprèn la construcció i explotació del projecte un cop obtinguts els permisos i llicències. A més, sol coincidir amb l’elevació a públic del contracte i la inscripció del dret d’arrendament a favor del promotor al Registre de la Propietat, aconseguint-ne l’oposabilitat enfront de tercers.

Finalment, la fase de desmantellament regula les condicions de la restitució del terreny al propietari un cop el projecte ha acabat. Encara que menys atractiva, l’assoliment d’aquest període també haurà de quedar ben definit per evitar imprevistos o malentesos entre el propietari i el promotor, tenint en compte que la relació contractual arriba a la seva fi i ambdues parts tenen interessos diferents.

Una alternativa al contracte d’arrendament és el d’opció d’arrendament. Aquesta figura atorga al promotor la facultat de fer els estudis previs i, un cop obtinguts tots els permisos i llicències, constituir l’arrendament a favor seu sota les condicions prèvies pactades amb el propietari.

Durada i vigència

La possessió del terreny per part del promotor ha de ser concorde a la vida útil del projecte. És per això que és important definir els anys de durada del contracte d’arrendament, afegint una o diverses pròrrogues a voluntat del promotor per cobrir possibles imprevistos.

Pel que fa a la vigència del contracte, cal evitar que el propietari pugui desistir-ne unilateralment. En conseqüència, és recomanable establir mecanismes de protecció com ara la necessitat que el propietari hagi de requerir el compliment de les obligacions no satisfetes pel promotor, concedint-li un termini prudent d’esmena, abans que neixi el seu dret a posar fi al contracte.

Per contra, el promotor sí que ha de tenir la possibilitat de desistir de manera àgil del contracte en cas d’inviabilitat del projecte, evitant quedar obligat al pagament de les rendes no meritades fins al moment i, preferiblement, sense penalitzacions.

Propietat, transmissions i gravàmens de l’immoble

A més, durant la vigència del contracte, s’ha de garantir que el dret de l’arrendatari no es veurà interromput. Per això, abans que aquest quedi inscrit al Registre de la Propietat, és recomanable que el propietari, en cas de transmissió de la propietat de l’immoble, s’obligui a condicionar la validesa del títol al fet que l’adquirent se subrogui en la posició d’arrendador en el contracte. Així mateix, també s’haurà d’obtenir el compromís del propietari que no gravarà l’immoble.

Abans de la signatura del contracte d’arrendament, resulta essencial comprovar que se subscriu amb el propietari de l’immoble o amb una persona apoderada per actuar en nom seu, així com les càrregues que graven la finca per confirmar que l’arrendament queda completament assegurat.

Finalment, és important establir de manera clara que les instal·lacions pertanyents al projecte són propietat del promotor, com a forma de salvaguardar els articles 353 i següents del Codi Civil, que estableixen el dret d’accessió del propietari sobre els béns incorporats a la seva propietat de manera natural o artificial.

Conclusions

El terreny on s’instal·larà la planta de generació d’energia és un dels elements més importants perquè el projecte sigui viable.

Per això, constituir un contracte d’arrendament amb clàusules que prevegin el màxim d’escenaris futurs, equilibrades per al propietari del sòl i el promotor de la planta, és fonamental per proporcionar una base sòlida de seguretat i estabilitat, evitant futures negociacions amb el propietari quan, per l’avanç del projecte, aquest tingui una capacitat de negociació molt més gran.

Biogàs i biometà en la descarbonització

biogás y biometano en España

La neutralitat de carboni s’assolirà quan es produeixi la mateixa quantitat de diòxid de carboni a l’atmosfera que la quantitat que s’absorbeix, deixant una petjada zero de carboni. Els gasos renovables són una peça clau en el compromís de la Unió Europea d’assolir la neutralitat climàtica el 2050.

Dins dels gasos renovables, que són, com el seu propi nom indica, aquells produïts a partir de fonts renovables, aquest article se centrarà en el biogàs i el biometà.

Introducció al biogàs i el biometà

El biogàs és un combustible gasós produït a través d’un procés de digestió anaeròbia (absència d’oxigen) de matèria orgànica procedent de residus agrícoles, ramaders, forestals, residus sòlids urbans i aigües residuals. La seva principal diferència respecte del gas natural és el seu origen: mentre que el biogàs procedeix de fonts renovables, el gas natural és d’origen fòssil no renovable. Tanmateix, la seva composició és comuna, amb un alt contingut en metà.

El biometà, per la seva banda, és un biogàs del qual s’ha eliminat el diòxid de carboni després de sotmetre’l a un tractament que es coneix com a upgrading, procés en virtut del qual es retiren determinades impureses del biogàs i s’aconsegueix que el gas assoleixi una proporció de metà d’aproximadament el 95%. Aquest grau de puresa permet la seva incorporació a la xarxa gasista, barrejat amb gas natural convencional, de manera que l’energia es pugui utilitzar per generar electricitat i calor, així com per a vehicles, contribuint a la mobilitat sostenible.

Usos i aplicacions del biometà

Com s’ha esmentat, el biometà és un substitut directe del gas natural i es pot injectar a la xarxa ja existent sense necessitat d’inversions addicionals en infraestructures.

A més de permetre el seu ús immediat al sistema gasista, el biometà facilita la descarbonització d’habitatges i indústries, impulsa la mobilitat sostenible en emprar-se per a la propulsió de vehicles mitjançant gas natural comprimit (bioGNC) o gas natural liquat (bioGNL); i contribueix a descarbonitzar aquells processos industrials que no es poden electrificar. També es pot utilitzar com a matèria primera per a la producció d’hidrogen renovable. Gràcies al biogàs i al biometà és possible reforçar l’economia circular en permetre una gestió i aprofitament eficient dels residus orgànics.

La situació del biogàs i el biometà a Espanya i Europa

Espanya compta amb un alt potencial per a la producció de biogàs i biometà gràcies a la seva abundant producció de residus agrícoles, ramaders i urbans. Tanmateix, el seu desenvolupament ha estat més lent que en altres països europeus degut principalment a barreres regulatòries i administratives, tramitacions ambientals complexes i reptes d’acceptació social.

La recent Circular 2/2025 de la CNMC, que regula l’accés i la injecció de gasos renovables al sistema gasista, constitueix un avenç decisiu. L’existència d’un marc regulatori més clar i la creació d’un Sistema de Garanties d’Origen per als gasos renovables permet anticipar un augment en el desenvolupament de projectes, atès que és una tecnologia prou madura i plenament compatible amb les infraestructures gasistes existents.

L’Agència Internacional de l’Energia estima que el biometà podria cobrir fins a un 10% de la demanda mundial de gas el 2050, cosa que situa Espanya en una posició molt favorable per contribuir a aquest objectiu gràcies a la seva disponibilitat de recursos. En la mateixa línia, el biometà ocupa un lloc prioritari en els objectius del paquet REPowerEU, que fixa com a meta assolir 35 bcm de producció anual per al 2030.

No obstant això, persisteix un desafiament comú en tots els mercats, que és la competitivitat econòmica, ja que, malgrat el seu major valor i contribució a la descarbonització, el cost del biogàs continua sent superior al del gas natural d’origen fòssil.

Conclusions: reptes i oportunitats

Malgrat el notable potencial a Espanya del mercat de biometà, l’acceptació social continua sent el principal repte per al seu desplegament, derivada, en molts casos, del desconeixement sobre com es produeix i els seus avantatges.

El biometà implica donar una segona vida a matèria orgànica que, d’altra manera, acabaria en un abocador, constituint un element essencial de l’economia circular, reduint el volum de deixalles i convertint-les en matèria primera per produir energia renovable.

A més, és una realitat que genera ocupació, impulsa el desenvolupament econòmic a les zones rurals, impulsa la seguretat energètica i redueix la dependència del gas natural d’origen fòssil.

Tanmateix, la seva consolidació depèn, en gran mesura, de l’acceptació social, i, per a això, és essencial disposar d’un entorn regulatori que garanteixi aquesta seguretat jurídica necessària per al desenvolupament dels projectes i impulsi les inversions posant en valor l’impacte ambiental positiu del biometà.

Comunitats energètiques a Espanya: regulació

Asesoramiento legal en comunidades energéticas

Les comunitats energètiques són entitats jurídiques que permeten l’associació de persones i empreses per desenvolupar projectes vinculats amb la transició energètica. Aquestes figures resulten essencials per promoure una transició energètica justa i descentralitzada, en què la ciutadania ocupi un paper central i deixi de ser un consumidor passiu per convertir-se en un prosumidor.

Si bé el terme «comunitat energètica» resulta útil com a concepte general per referir-se a aquest tipus d’entitats, des del punt de vista jurídic és necessari distingir entre les Comunitats d’Energies Renovables (CER), introduïdes per la Directiva (UE) 2018/2001, i les Comunitats Ciutadanes d’Energia (CCE), regulades en virtut de la Directiva (UE) 2019/944. Les CER i les CCE són les figures que, en estar previstes en normes jurídiques, poden produir efectes legals.

En l’ordenament espanyol, ambdues es troben reconegudes a la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del Sector Elèctric (LSE), on es defineixen com a subjectes del sector elèctric facultats per realitzar activitats destinades al subministrament d’energia elèctrica.

A continuació, es presenta de manera sintètica la seva regulació.

Les Comunitats d’Energies Renovables

D’acord amb l’article 6.1.j) de la LSE, les CER són entitats jurídiques basades en la participació oberta i voluntària, autònomes i efectivament controlades per socis o membres (persones físiques, pimes o autoritats locals, inclosos els municipis) situats a les proximitats dels projectes d’energies renovables desenvolupats i propietat d’aquestes entitats. La seva finalitat principal és generar beneficis mediambientals, econòmics o socials per als seus membres o les zones locals on operen, i no obtenir guanys financers.

Així mateix, l’article 12 bis de la LSE regula els drets de les CER, reconeixent-los la capacitat de produir, consumir, emmagatzemar, vendre i compartir energia renovable dins de la comunitat, així com accedir als mercats energètics de manera directa o mitjançant agregació. Aquest precepte també encomana a les administracions públiques l’eliminació de barreres i la garantia d’un tracte just, transparent i no discriminatori, facilitant l’accés de les CER al finançament, la informació i la participació de tots els consumidors.

Les Comunitats Ciutadanes d’Energia

Per la seva banda, l’article 6.1.k) de la LSE defineix les Comunitats Ciutadanes d’Energia (CCE) com a entitats jurídiques basades en la participació oberta i voluntària, el control efectiu de les quals recau en persones físiques, autoritats locals o petites empreses. El seu objectiu principal és generar beneficis mediambientals, econòmics o socials per als seus membres o per a la comunitat en què desenvolupen la seva activitat, prioritzant aquestes finalitats sobre l’obtenció de rendibilitat financera.

Així mateix, l’article 12 ter de la LSE estableix el marc aplicable a les CCE, instant el legislador a garantir un entorn jurídic favorable que asseguri una participació oberta, voluntària i no discriminatòria, permetent als membres conservar els seus drets com a consumidors i abandonar lliurement la comunitat.

Diferències i similituds

Les CER i les CCE comparteixen múltiples similituds, ja que ambdues són entitats jurídiques basades en la participació oberta i voluntària, orientades a generar beneficis mediambientals, econòmics o socials per als seus membres o el territori.

No obstant això, presenten diferències en tres àmbits principals. En primer lloc, respecte al control efectiu, les CER poden estar controlades per persones físiques, pimes i autoritats locals, mentre que en les CCE aquest control només pot recaure en persones físiques, petites empreses o autoritats locals, excloent-se les mitjanes empreses. En segon lloc, en relació amb les activitats, les CER es limiten a projectes d’energia renovable, mentre que les CCE poden desenvolupar totes les activitats del sector elèctric, llevat de la de transport. Finalment, quant al criteri de proximitat, aquest només s’aplica a les CER, els membres de les quals han de trobar-se a prop dels projectes d’energies renovables, mentre que les CCE no estan subjectes a aquesta restricció.

Futura regulació

Encara està pendent l’aprovació d’un reglament que defineixi conceptes jurídics indeterminats, com els de control efectiu o participació oberta i voluntària, i que desenvolupi el marc jurídic favorable al qual es refereixen l’article 12 ter de la LSE i les directives europees. No obstant això, actualment és possible constituir comunitats energètiques i exercir activitats en el seu si, atès que aquestes figures ja compten amb reconeixement legal, i a la pràctica s’apliquen les definicions utilitzades a les convocatòries d’ajudes a comunitats energètiques. Es preveu, però, la futura aprovació d’un Reial decret específic sobre comunitats energètiques. Cal destacar que algunes comunitats autònomes, com Aragó o Catalunya, s’han avançat en el desenvolupament d’un marc jurídic propi per a les CER i les CCE, figures cridades a exercir un paper clau en la consecució d’una transició energètica justa, participativa i distribuïda.

Conclusions

Les comunitats energètiques han vingut per quedar-se i representen una oportunitat excepcional per impulsar nous models de negoci arrelats al territori i construïts des del consens social. La seva naturalesa participativa permet que ciutadania, empreses i administracions col·laborin en projectes amb un fort component ambiental i social, afavorint una transició energètica veritablement justa i descentralitzada.

Per a les empreses, aquestes figures ofereixen un doble valor: d’una banda, permeten aprofitar la bona acollida pública d’iniciatives basades en la cooperació i la sostenibilitat; de l’altra, faciliten que la seva participació contribueixi de manera tangible al fet que la ciutadania materialitzi projectes d’interès col·lectiu, enfortint la cohesió social i l’acceptació territorial.

Comprendre la regulació aplicable és essencial. Tant les CER com les CCE compten amb reconeixement legal a la Llei 24/2013 del Sector Elèctric, cosa que permet la seva constitució i funcionament efectiu. Encara que falta un desenvolupament reglamentari que clarifiqui conceptes clau i completi el marc jurídic, l’ordenament actual ja possibilita el desplegament d’aquestes iniciatives, fins i tot recolzat per convocatòries d’ajudes i per la normativa pionera d’algunes comunitats autònomes.